El temple parroquial de Sant Bartomeu, documentada ja en el segle XIII, és el resultat de les successives fases constructives que han anat deixant la seva petjada en l’edifici, i que el converteixen en un dels edificis més singulars de l’illa, amb elements de diferents estils arquitectònics: romànic, gòtic, barroc, neoclàssic i modernista. A principis del segle XX, amb l’auge socioeconòmic de la Vall, el rector Mn. Sebastià Maimó va voler reformar la façana del temple, d’estil barroc, apostant per l’estil arquitectònic de moda, el modernisme. S’encarregà el projecte a l’arquitecte català, Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí. Rubió va dissenyar una façana neogòtica, però amb un tractament clarament gaudinià i, per tant, d’estil modernista.

S’organitza seguint un esquema simètric definit per un atri constituït per tres arcs ogivals amb gablet i flanquejat per dos àngels esculpits i assentats sobre columnes, que dona aixopluc a l’estàtua de Sant Bartomeu, patró de la ciutat. L’arc central, de majors dimensions que els altres, permet l’accés al vestíbul que disposa de tres portes ogivals. D’aquesta façana destaca una gran rosassa central flanquejada en el nivell inferior perdues finestres que reiteren el disseny general d’aquesta composició. El perfil de la façana defineix un coronament escalonat, que en el parament central ve accentuat pel recorregut de nou obertures destinades inicialment a acollir altres tantes escultures -que no s’arribaren a instal·lar-. El sentit vertical que presideix la composición del frontis es conclou amb la presència de dos pinacles extrems, declara influència gòtica, situats a mode de remat sobre el parament central. Com a continuació d’aquest element, Rubió va dissenyar també un mur lateral, paral·lel al carrer de Born, que dona continuïtat a l’estil de la façana. Aquest mur té un tractament de pedra similar i d’ell sobresurten columnes i una monumental reixa de ferro, on predominen les línies corbes i decoracions vegetals. En aquest conjunt destaca una gran creu monumental de pedra, la qual originàriament tenia quatre braços -similar a les que Gaudí va incorporar a les seves edificacions de La Pedrera, el Parc Güell o la Sagrada Família-.