El modernisme va arribar a Sóller gràcies a una història marcada per l’esforç i l’emigració. 

A mitjan segle XIX, la vall vivia un gran moment amb l’agricultura: només de taronges, l’any 1860 se’n produïen gairebé vuit mil tones, a més d’ametlles, vinya o pomes. 

Però el 1865, una plaga als tarongers ho canvia tot. La misèria va obligar molts sollerics a emigrar: alguns cap a Amèrica —Puerto Rico, Mèxic o Cuba— on cultivaren cafè, sucre o elaboraven licors; d’altres cap a Europa —sobretot França, Bèlgica i Suïssa— on obriren petits negocis d’alimentació amb noms que evocaven la seva terra, com “Les Jardins de l’Espagne”. 

Aquests emigrants entraren en contacte amb les noves corrents artístiques i arquitectòniques del modernisme. Després d’anys de feina, molts tornaren a Sóller. Aquí, rics i respectats, decidiren construir les cases que avui coneixem. A França havien viscut modestament, sovint a la rerebotiga; aquí, a Sóller, pogueren aixecar autèntics símbols de prestigi. 

Aquest és el context en què el modernisme es va obrir pas a la vall. Primer, a través de les institucions i edificis més representatius; després, a les cases particulars i en detalls més populars. 

I tot això es veu concentrat a la plaça de la Constitució: un espai on conviuen els tres grans poders de l’època —econòmic, religiós i polític.